Oblit...

I com tot, caurà en l'oblit.

I sí, tinc por de caure en l'oblit, tot i que de fet m'està bé caure en l'oblit de certes persones.

No, no vull caure en l'oblit de certes persones, no vull que un dia em desperti i ja ningú em recordi, no vull viure pensant que un dia puc marxar lluny i que ningú em recordi, no puc viure amb la idea, dins del meu cap, que qualsevol dia puc saludar-te i no em coneguis...

I és que no vull caure en l'oblit.


Caminar, caminar i voler anar enllà, atravessar la porta derruïda i veure que després d'aquesta no hi ha res més, tan sols desolació i que no hi ets per a explicar-te el que faria en aquesta desolació, dir-te què és el que voldria tenir, sense tenir en compte la Lluna...

I és que és bonic pensar que qualsevol nit pot sortir el sol però no tot és eternament bell ni eternament viu ni eternament recordat.