Al cap i a la fi som diferents, perquè ens enganyem? Tu vius al teu món i jo al meu... No sé perquè m'entesto en intentar unir-los. Completament diferents, sí, aquesta és la paraula que ens defineix: diferents.
Tu penses en la vida i en allò alegre, jo penso en la mort i en tot allò lúgubre. Jo busco tenir xerrades i passar estones sota una col, una diferent de la que tenia amb una gran amiga... Aquella no és una col, és LA col... Aquest cop seria diferent, fundar una nova col on només hi tinguem cabuda tu i jo, on ningú més hi pugui entrar... El nostre refugi...
No vols, sé que no vols, no sé perquè però no vols... Bé, jo et diré el perquè: el teu cor ja té amo, tot i que ho puguis negar en el mateix moment en què llegeixis aquesta entrada... El teu cor estima, ho fa amb força, molta força. No sé qui estima, això és el de menys, però jo sé que estimes amb força, així com també sé que no sóc jo a qui estimes. No cal ser gaire intel·ligent per endevinar-ho. El teu cor té amo, crec que sempre l'ha tingut.
Les estones amb tu és com estar al paradís (oh, què repipi que sóc... serà per tant culebrot? En el fons t'agrada que sigui així i no només per ficar-te amb mi). Saps? Tot això és un buidatge, sí, un buidatge dels sentiments que tinc ara. Que no tenen coherència? És que alguna cosa en la meva vida ha tingut coherència? Jo crec que no, res té coherència excepte l'amor que en mi aflorà fa temps.
Per això i per no allargar-me més, acabo aquí aquest escrit sabent que, potser, no el llegiràs mai i, si el llegisis, no em donaries resposta. Total, per què donar-la, no?
No queire líos, tó ta mu claro...
Però no, no vull acceptar-ho. Acceptar-ho crec que seria rendir-me i no em penso rendir, et juro que no em rendiré i lluitaré (ara no ens pensem aquí grans batalles, això ja forma part del passat). Sempre et portaré dins meu encara que em rebutgis més de mil vegades... Això ho saps i en el fons mai en parlarem.
Sé que no estoy loco, y lo noto, me está matando poco a poco, y lo noto.
Em despedeixo, és tard i vol ploure (ploure no ho sé, però fred segur que sí). Nits de boira, boira vespertina, boira matutina i tu, on ets tu? No et veig... Compartir aquests moments amb tu, caminar entre la boira, anar abraçats... Mentre escric això em cauen llàgrimes al pensar que no podrà ser... Perquè tot és tant complicat? No ho entenc... Què és el que he fet malament? Necessito saber-ho...
Tu penses en la vida i en allò alegre, jo penso en la mort i en tot allò lúgubre. Jo busco tenir xerrades i passar estones sota una col, una diferent de la que tenia amb una gran amiga... Aquella no és una col, és LA col... Aquest cop seria diferent, fundar una nova col on només hi tinguem cabuda tu i jo, on ningú més hi pugui entrar... El nostre refugi...
No vols, sé que no vols, no sé perquè però no vols... Bé, jo et diré el perquè: el teu cor ja té amo, tot i que ho puguis negar en el mateix moment en què llegeixis aquesta entrada... El teu cor estima, ho fa amb força, molta força. No sé qui estima, això és el de menys, però jo sé que estimes amb força, així com també sé que no sóc jo a qui estimes. No cal ser gaire intel·ligent per endevinar-ho. El teu cor té amo, crec que sempre l'ha tingut.
Les estones amb tu és com estar al paradís (oh, què repipi que sóc... serà per tant culebrot? En el fons t'agrada que sigui així i no només per ficar-te amb mi). Saps? Tot això és un buidatge, sí, un buidatge dels sentiments que tinc ara. Que no tenen coherència? És que alguna cosa en la meva vida ha tingut coherència? Jo crec que no, res té coherència excepte l'amor que en mi aflorà fa temps.
Per això i per no allargar-me més, acabo aquí aquest escrit sabent que, potser, no el llegiràs mai i, si el llegisis, no em donaries resposta. Total, per què donar-la, no?
No queire líos, tó ta mu claro...
Però no, no vull acceptar-ho. Acceptar-ho crec que seria rendir-me i no em penso rendir, et juro que no em rendiré i lluitaré (ara no ens pensem aquí grans batalles, això ja forma part del passat). Sempre et portaré dins meu encara que em rebutgis més de mil vegades... Això ho saps i en el fons mai en parlarem.
Sé que no estoy loco, y lo noto, me está matando poco a poco, y lo noto.
Em despedeixo, és tard i vol ploure (ploure no ho sé, però fred segur que sí). Nits de boira, boira vespertina, boira matutina i tu, on ets tu? No et veig... Compartir aquests moments amb tu, caminar entre la boira, anar abraçats... Mentre escric això em cauen llàgrimes al pensar que no podrà ser... Perquè tot és tant complicat? No ho entenc... Què és el que he fet malament? Necessito saber-ho...
Sant Cugat del Vallès, a 25 de novembre de 2008.
1 comentario:
Hi han cors que es passen mitja vida dormint, creient que stimen, i no ho fan fins q no arriba el moment. Però la societat ens fa plenar la buidor de la carencia d'amor, i nosaltros emplenem eixa carencia creient que estimem. Se que no em creuràs avui, potser tampoc dema, i potser faça falta molt de temps, però tard o d'hora diràs: cony, la bea tenie rao! Perque cuan estimes de veritat miraràs rere i riuras pensant lo tonto ke vas ser i la poca importància q tenien segons kines coses.
besets.
També, que el amor es el producte de una rara coincidiencia: han de trobarse dos persones que s'agraden en un moment en ke totes dues esten buscant amor, però amor de veritat, i la mateixa forma d'amor.
Sort!
Publicar un comentario