Què passa?

Us ho demano a vosaltres, els que dieu ser amics, els que dieu que us preocupeu... Ara sí, ara no, ara no ho sé, ara potser i ara torno a dir que sí per a tornar a dir que no d'aquí a deu minuts. Qui us creieu que sou? Us creieu molt grans, oi? Què us penseu que esteu fent? Tard o d'hora veureu que la serp està més propera del que us penseu, que la poma podrida arribarà a vosaltres i que l'atzukak on esteu us sorprendrà més aviat del que us penseu.

Us parlo des de la fredor, des de la ira, des d'on els homes ideen, tramen i planifiquen els més maquiavèlics plans per tal d'enderrocar imperis i regnes, països que, al cap i a la fi, no són res més que el que sou vosaltres, comportant-se per interessos, movent-vos només per aquells que us poden afavorir i amb aquells que fan el que els demaneu. A la mínima que algú no ho fa, l'engegueu...

Un de sol pot arribar a destruir un imperi si es forja una gran aliança, així com també pot arribar a sortir victoriós de forma solitària, amb una gran estratègia que ni tan sols els més hàbils pensadors i militars seria capaç d'imaginar. Recordeu que tot el que puja baixa, que tot està per fer i tot és possible.



Tal i com deia uns dies en Titot al seu bloc: "Per sort ells només tenen un imperi que s'enfonsa, nosaltres un país per construir".

A base d'hòsties

A base d'hòsties s'apren.

A base d'hòsties vivim.

A base d'hòsties ens forgem com a persona.

A base d'hòsties estimem i... odiem.

I és que a base d'hòsties simplement anem vagant per aquest món.

Amb els ulls entre llàgrimes

No sé com començar a explicar el que sento en aquests moments al recordar la teva cara, mirant-me fixament i demanant-me un nosequè que encara no he pogut desxifrar. Tinc aquella cara gravada en la meva ment i és real com si fos ahir mateix quan la vaig veure per primera vegada, allà, davant meu i immutable.

Jo, com sempre em vaig girar i et vaig donar mig l'esquena... em vas venir a buscar i vas fer un intent d'arrepenjar l'esquena sobre mi, però em vaig mig apartar... Què em passa? Sóc jo el que fa això o bé és que tinc por? Por de què? Perdre't? Fer les coses malament?

Et necessito, cada vegada ho veig més, t'estimo amb bogeria i, aquest cop si, puc dir-ho de veritat. Mai m'havia passat una cosa així, quan et veig sóc l'home més feliç del món tot i no saber-ho exterioritzar, doncs començo a pensar que sóc semiapàtic.

Als meus somnis sempre apareixes tu, cada nit hi ets present, com si fos una cita que es repeteix dia rere dia. Sempre acabem abraçats mirant la posta de sol de qualsevol platja i al final em mires amb la cara en què em mires com ens veiem i jo t'acabo besant. Perquè no puc fer-ho quan et veig? Què m'ho impedeix?

No vull excusar-me ni molt menys, tansols poder-te expressar el que sento en aquest moment... De fons sona "Si amaneciera" de Saratoga i tinc els pèls de punta. T'imagino i se m'encongeix el cor i els ulls se m'omplen de llàgrimes al saber que mai et podré tenir.