Decididament, he escollit esperar, que els déus em siguin propicis!
Per molt que et pregunti, et pregunti i et torni a preguntar, no em dius res més del que ja m’has dit i jo hi ha coses que no les entenc… i potser, segons el que siguin, val més no voler entendre-les… o millor, ni tan sols saber-les… Ja et vaig dir que el meu cap quan es posa a pensar ho fa i, normalment, malpensant… Si poguesis saber el que ara mateix penso, crec que em deixaries de parlar (bé, de fet ja ho has fet, tot i que per raons diferents que espero que algun dia puguin quedar enrere i tornar a parlar i estar com abans) d’una forma definitiva per al llarg de la teva vida.
I és que la meva decisió és esperar, mantenir-me al marge, i aquest cop va en serio… igualment sé que això no ho llegiràs, no crec que ningú et doni aquesta web ja que ningú la té que no li hagi donat jo… i dels que tu i jo coneixem alhora la tenen dues persones, les quals, no te la donaran perquè tampoc hi parles, doncs per molt que diguis que t’has tancat en tu mateixa, el que has fet és tancar-te en tu i les teves amistats… i això, amiga meva, no és tancar-se en un mateix (si més no des del meu punt de vista).
Ara, només em resta esperar a que et decideixis, esperar a que prenguis una decisió… però no et pensis que m’estaré tota la puta vida esperant… jo tinc un límit i, per molt que t’estimi, no t’esperaré sempre. Per això et demano disculpes, perquè no et puc prometre que t’esperi sempre…
El dia que vulguis, sas que em tens a
Així que res més. Escrivint aquesta espècie de carta, dirigida a tu, però que no llegiràs, si més no fins d’aquí un bon temps, quan tot hagi passat, m’intento desfugar i intento iniciar la nova etapa que t’he dit a dalt…
T’esperaré tot el que pugui…
Ich liebe dich, meine Walküre
No hay comentarios:
Publicar un comentario